segons María Luisa Bombal
tan sols en un record
pot viure's tota una vida de tedi14
tan sols pensant en la bellesa
en comptes d’acariciar-la
després d’haver fet l’amor
només pensant en la teua boca
marcant territori amb impunitat
en la virginitat del meu coll
només imaginant que són els teus dits
i no els meus cabells llargs
els que em fan cosquerelles a l'esquena
en comptes de mossegar la llengua
ancorar els nostres cors
i compartir l’alé
(no seré jo
la que ho demostre)
quant tarda en ofegar-se
una persona?
quants minuts pot contindre
la respiració?
enguany: un any
(més, potser
ja fa prou de temps
que vaig perdre el compte)
ara només calcule els dies que porte sense escriure’t
un missatge o una entrada personal
al meu diari
—pàgines i pàgines de descripció inútil
que mai arribaran enlloc—
Google calendar m’ajuda amb la primera feina
la meua agudesa visual —una rápida ullada al rastre de tinta blava de la llibreta—
amb la segona
no parlar-te directament és més fácil
una vegada veig que l’últim moviment
fou meu
(no sóc molt bona als escacs però entenc
un joc
d’estratègia per torns)
no escriure de tu ja és més complicat
basta que no em contestes per a voldre12 fer-ho
dir-li al meu diari «veus com no em contesta?» i que em contestes
(basta que escriga que no em contestes per a voldre [tu] respondre)
clar, que el joc
requerix molta paciència
(no és precisament el meu fort
però intentaré no tornar
a precipitar els meus peons)
aleshores comprenc
mai marcarà el rellotge
l’hora de dir adeu
a partir d’ara el vaivé
de les ones
es manté
si l’oratge és bo
l’aigua salada ens envolta
amb la dolçor
platja daurada petxines
que s’ens claven a les plantes
dels peus mentres anem
a espai
agafats de la má
a la vora de la mar
(si l’oratge és roín
naufragi)
Ella només li diu que l'estima si ha begut.
T'estimo si he begut, Empar Moliner
et pentines davant l'espill
de l'ascensor
jo contemple els teus llavis
tinc por de donar-te l'esquena
no vuic que tornes
a desaparèixer
les paraules no però l’alcohol
trau la roba del nostre cos
ens fonem amb els llençols
que tant han estat enyorant-nos
i una olor a fam i sexe
s’apodera de l’habitació
una excusa que no demane
un ball poc acompassat
de tant en tant, una carícia
una paraula d’amor, una mirada
el teu pit un coixí
de pèl rullat
(tant de temps, Sergi
tant de temps
que t’he de preguntar)
dius que sí,
serem amics
i jo,
pobreta de mi
torne a caure
una vesprada m’arriba un missatge
primera gota de pluja
després d’una bona sequia
no sé quants anys han passat
més dels que jo pense
menys
dels que pareixen
és com si no haguérem
ja complit els vint-i-quatre
com si en realitat no haguera transcorregut el temps
i el programa que marca l’hora en els nostres telèfons intel·ligents
—o el rellotge analògic que hi ha penjat a la paret de la cuina—
s’haguera detingut
no entenc molt bé què vols de mi
però tu m’ho demanes i quedem
en un punt entre ta casa i la meua
i encara que no ho confesses en eixe moment
jo veig que has estat pendent
(jo també
no sé
per què hauria d’amagar-me)
de què faig què sent
com estic
de si ja t’he oblidat i tinc
cap altre pretendent
no reveles les teues fonts
no cal, jo ja sé quines són
els amics en comú
són un tresor ocult
no passa res, no diré noms
els he tingut —igual que tu—
però torne a ser
fadrina