una vesprada m’arriba un missatge
primera gota de pluja
després d’una bona sequia
no sé quants anys han passat
més dels que jo pense
menys
dels que pareixen
és com si no haguérem
ja complit els vint-i-quatre
com si en realitat no haguera transcorregut el temps
i el programa que marca l’hora en els nostres telèfons intel·ligents
—o el rellotge analògic que hi ha penjat a la paret de la cuina—
s’haguera detingut
no entenc molt bé què vols de mi
però tu m’ho demanes i quedem
en un punt entre ta casa i la meua
i encara que no ho confesses en eixe moment
jo veig que has estat pendent
(jo també
no sé
per què hauria d’amagar-me)
de què faig què sent
com estic
de si ja t’he oblidat i tinc
cap altre pretendent
no reveles les teues fonts
no cal, jo ja sé quines són
els amics en comú
són un tresor ocult
no passa res, no diré noms
els he tingut —igual que tu—
però torne a ser
fadrina
No hay comentarios:
Publicar un comentario