l'altre dia vaig vore'ns
cadascuna en un extrem
del passadís
com col·locar un espill
a l'altura de la cuina
—a mitjan camí entre tu i jo—
i vore'm reflectida
(quasi mateix pijama
quasi mateixa bata
d’estar per casa
mateix gest exacte amb
les mans)
sé que a la meua edat el teu pit
ja alimentava al meu germà
sé que no vivies a casa
dels teus pares
que tenies un treball
que tenies esperança
però també sé
i ho sé perquè ho he vist
registrant els calaixos
buscant fotografies de mi
en algun antic àlbum de records
que a la meua edat el teu aspecte
era igual que el meu
(mateixa mirada exacta
mateix somriure exacte
mateix gest exacte amb
les mans)
trobar-me en tu em va fer
reflexionar
si jo les he vistes, mare
si jo les he vistes des de xicoteta
la por a la soledat
la necessitat de creuar
sense mirar la carretera
les llàgrimes a porta oberta
si jo les he vistes i interioritzades
mare, des de xicoteta
la queixa
la queixa d’estar plena
de tindre son havent dormit
(suposadament) nou hores
l’absència de somriures
de carícies de resposta
les mentides
i a més la genètica actua
sense molta consideració
com vols
mare, que siga
(el que tracte de dir-te
en estos versos tan mal mesurats
és que en lloc de preguntar-me
qui m'ha fet este forat
potser hauries d'indagar
com és, mare, que no veus
que sóc com tu)
[Desplegar para el texto original publicado -y eliminado más tarde- el lunes 23 de marzo de 2020]